Translate

diumenge, 20 de juliol de 2014

L´EXPERIÈNCIA DE VISITAR COREA DEL NORD.

Un mallorquí, al cor del comunisme

Domènec Boronat va aconseguir visitar Corea del Nord, tot i el fort control que imposen sobre el turisme

“Quan vàrem arribar, ens varen dir que cap de les persones de Corea del Nord es relacionaria directament amb nosaltres”. Són paraules de Domènec Boronat Casanova, resident a Manacor, situat a més de 9.000 quilòmetres de distància del cor del comunisme heretat de l’antiga Unió Soviètica, allà on va viatjar el mes d’abril passat.
És l’Àsia més occidental en termes cardinals, però un dels països menys occidentalitzats en desenvolupament. En combat constant amb els Estats Units i el Japó, si més no en idees, la República Popular Democràtica de Corea, com es fa dir, viu en un aïllament imposat, un “bloqueig occidental”, segons pensen alguns, o gairebé voluntari, segons pensen altres. “Per ells, els Estats Units no tenen altre objectiu que desestabilitzar-los com a país”, comenta Boronat.
Al paral·lel 38, a la frontera amb Corea del Sud, hi ha 4 km de terra de ningú. En una banda, ens explica Boronat, hi ha les posicions nord-coreanes. En l’altra, les bases americanes, al punt de mira, amb càmeres orientades a la divisòria, on hi ha uns característics búnquers dels asiàtics. “El que es respira allà és un focus d’atenció evident”, assenyala.
“Crec que és un país que no mereix que li donin l’esquena com se li dóna. S’hauria de fer un esforç internacional per arribar a una unificació de l’illa, a una obertura al món. Perquè “per Corea del Nord, el seu país és el món”, explica.
Sota el règim de Kim Jong-un, nét del ‘president etern’ Kim Il-sung, a qui s’ha de fer una reverència en visitar-ne la tomba, i fill de l’antic líder Kim Jong-il, mort el desembre de 2011, Corea del Nord mostra una màscara que tapa la seva realitat al turista que la visita. “Tot el que veus és idealitzat, només és la teatralització d’un espai, darrere del qual no hi ha res”, assegura Boronat. El visitant explica que només es pot entrar al país com a turista i amb moltes limitacions.
“El teu marge de mobilitat està molt restringit. Sempre estàs sotmès al marcatge d’un guia, que acostuma a estar relacionat amb les cúpules polítiques del país i que sempre estarà amb tu. No pots sortir tot sol de l’hotel”, diu.
Boronat ha tingut l’oportunitat d’accedir al país gràcies als viatges que organitza, alguna vegada l’any, el català Alejandro Cao de Benós, qui porta la Korean Friendship Association i únic representant que té la república en el món occidental. Amb la companyia de deu persones més, de totes les bandes del món, Boronat ha pogut conèixer la vida coreana, almenys el que es mostra de cara al turista.
Règim i estil de vida
“No he sentit fascinació pel règim comunista que perviu a Corea del Nord. El que més m’ha cridat l’atenció és l’hermetisme que té com a país”, malgrat que Boronat també està interessat en “com es pot canalitzar i desenvolupar el règim en un lloc que està a les antípodes del món contemporani”.
“També em va cridar especialment l’atenció com la gent encara les primeres hores del matí, entre les 07.00h i les 08.00h. Comencen a sonar uns altaveus en llocs estratègics de la ciutat on s’escolten unes cançons i himnes populars que animen la gent a anar a treballar”, relata el manacorí.
Amb un concepte de la realitat allunyat de l’estil de vida capitalista, Corea del Nord entén la vida a la ciutat com una cosa tancada, uniforme. “És molt difícil de veure trencat el moviment lineal que té el país, tan propi d’antics règims totalitaris o soviètics. La gent bàsicament camina per desplaçar-se i es fan autèntiques fileres de vianants. No tenen el concepte que tenim nosaltres de caminar de manera dispersa; van en una direcció i tornen en una altra creant files de formigues”, apunta.
Aquesta disciplina característica d’alguns països asiàtics fa que els nord-coreans visquin en un estat on “l’única cosa que tenen és temps i mà d’obra”. No tenen internet ni vida pública, estan en “un model comunista dels anys 50, on l’estat subministra el que es necessita per viure, però no hi ha oci ni vida pública”, descriu el visitant.
La gent està obligada a portar un pin al pit que representa els líders. “És la unió del cor amb la pàtria”, explica. Boronat va tenir la sort de poder presenciar l’aniversari, precisament, del líder suprem, el 15 d’abril. “Es fa festa nacional. Hi ha moltes garlandes pel carrer i es realitzen moltes coreografies”, ens comenta.
La capital Pyongyang
“Pyongyang és una ciutat aparentment moderna. Però vaig veure com construeixen els edificis i fa por”, assegura. Pels carrers hi circulen policies, gairebé tots dones. No hi ha bars, ni restaurants. De tant en tant es deixen veure immensos monuments dedicats als líders o bé al comunisme Juche, que segueix Corea del Nord. “Miris on miris es pot veure l’hotel Ryugyong, de 105 plantes”. L’edifici, un hotel que encara no s’ha inaugurat, vigila Corea del Nord i exemplifica la immensitat que el règim vol mostrar al món.
La capital coreana intenta oferir la seva millor cara a la resta de països. Tot i així, l’estat “té molta por de les influènces externes, ja que qualsevol turista pot ser un agent contaminant per al país”, i per això també posen moltes barreres, tant ideològiques com per seguretat.
Malgrat visites com les de Boronat a aquest estat, els residents continuen mostrant la seva sorpresa i fascinació davant els grups turístics. “La gent ens mirava com si fóssim uns visitants que anàvem a veure un parc zoològic”, ens explica. “La gent somreia, però no et parlava. Els guies també tenien problemes autèntics quan trencaves la barrera de seguretat. Probablement els podria costar el lloc de feina. Realment som una espècie estranya dins el país”, sentencia el turista.(Ara Balears,20 juliol 2014)